Recentment vaig fer una ressenya per a la Revista Española de Pedagogia sobre un assaig titulat Corazón Educador de Jaume Camps, antic professor catedràtic que vaig tenir a la universitat.
El llibre posa en evidència que darrera de molts educadors hi trobem un immaterial, quelcom intangible al que se sol anomenar vocació. Aquesta, és definida i percebuda pel testimoni de molts i moltes mestres al llarg del temps: allò que confereix plenitud, que envaeix per dins; que otorga una sintonia i connexió amb els alumnes tot fent-los descobrir les seves necessitats.
Sorprenentment, els mestres vocacionals, sense previ estudi o càlcul sovint es mostren capaços de donar resposta immediata i encertada a les situacions més complexes i confuses. Aquest coneixement va de mà amb l’amor pedagògic: quan es vol el bé de laltre s’és capaç de donar el que li convé per fer-lo crèixer.
Tot això, llegit amb ulleres de MAP -desde la perspectiva de l’existència de l’interior-, evidencia un interior capaç d’estimar i de donar resposta immediata, encertada, a qualsevol situació humana; que fa mirar als ulls i descobrir el fons de la persona.
Moltes vegades s’experimenta, segons testimonis del llibre, com si hi hagués una guia imaginària que anés marcant el camí a seguir. Sense saber ben bé com, la guia els dona resultats: una intuició que apareix de sobte, completa, inesperadament, fora de tot control. Sorgeix justament quan no hi és present la raó, el càcul; cap reflexió o estudi previ.
Aquest coneixement interior no s’estudia en el pla de formació universitari pero traspua i preexisteix fins i tot abans de la mateixa elecció professional.
Desde la singularitat irrepetible personal, cal atendre el cor desde el cor (l’interior desde l’interior de la persona) sols aquest és el camí efectiu cap al creixement harmònic (que permet encaixar l’exterior amb l’interior de la persona).