Us recomano aquest vídeo del Doctor en filosofia Jordi Graupera, en el qual explica que vivim temps marcats per la por a la mort. Aquesta circumstància fa que procurem amagar-la allunyant la malaltia, la vellesa i la mort. Els malalts es curen als hospitals, els avis es cuiden a les residències i els morts es vetllen als tanatoris, tot plegat lluny de casa.
Al contrari del que podria semblar no tenim por a la mort per un excés de sensibilitat sinó per un falta d’ella. Com succeeix amb el fenomen de la xenofòbia, que significa por envers l’estranger , la por a la mort neix del desconeixement , de no tenir i no voler tenir cap relació amb ella: d’estar insensibilitzat. Les morts massives del covid ens generen perplexitat i temor intens, com si visquéssim quelcom irreal , quan de fet formen part de la realitat de la mort. El filòsof ens indica que quan ens apropem, coneixem i sentim, perdem la por.
Una possible causa d’aquest temor és el fet que el manteniment de la pròpia vida biològica s’ha convertit en el principal valor, no hi ha res que valgui més.
Graupera ens diu que això és un fenomen nou, i que al llarg de la història sempre hi ha hagut valors que estaven per sobre de la pròpia vida, com poden ser: la vida del altres, la dels fills, certs ideals, Déu,…. Aquests valors també estaven relacionats amb la creença que la vida no ens pertany. La vida era considerada un regal , un do que podíem entregar, regalar, però no disposar d’ella com ens plagués.
Aquests valors no només estaven per sobre de la pròpia vida sinó que operaven donant-li sentit. Com es podia donar la vida per ells també la omplien de sentit: es vivia per ells. El manteniment de la pròpia vida com a valor superior és gairebé un monstre metafísic, la por a perdre-la, realitat d’altra banda indefugible, ens paralitza. I viure paralitzat , no és un morir potser?