Com et converteixes en TU MATEIX? Tots coneixem les dites que s’il·lustren en postals, samarretes i Instagram. Ser un mateix! O, per dir-ho amb Coco Chanel: “La beauté commence au moment où vous décidez d’être vous-même!” – però – com aconseguir-ho? Aquest text d’una filòsofa de 16 anys, perquè això és el que ella és, mostra clarament que, sobretot, hem d’aprendre a relacionar-nos amb nosaltres mateixos. Un art que planteja molts reptes i preguntes. Però, i així ho demostra l’experiència aquí publicada, hi ha ESPERANÇA!
Durant molt de temps vaig perdre l’esperança en la humanitat. Es podria dir que vaig estar vagant durant molts mesos, fins i tot anys; i era una persona que copiava als altres i em mutava en el procés. Volia divertir-me, gaudir i tenir una vida lliure d’odi, però com mai vaig aconseguir-ho, malgrat tots els esforços, vaig decidir no viure més. Ja no era JO MATEIXA…però; qui pot fer això?
Mai et trobaràs a tu mateix si assumeixes que no existeix o que has de buscar primer. Trobem qui som en nosaltres. El nostre Ésser. Gran part del que fem o deixem de fer a la vida, és un reflex nostre. No ens n’adonem, però fem coses que descriuen qui som. Tant fa com o on, tant fa com parlem amb la gent o com ens comportem quan estem sols: tot diu alguna cosa sobre nosaltres.
El que necessitem aprendre, i el que és una mena de prova de vida, és analitzar les nostres decisions i les nostres accions; allò que al món exterior sembla ordinari o sense més significat. Com a alumnes dèiem molt sovint: Quin sentit té analitzar textos o poemes a classe? Què ens aporta a la vida? Pot ser que avui en dia molts s’aturin a l’escola o que els professors, quan ens ho expliquen, només mirin l’anàlisi d’aquest text en concret. Però en realitat la idea des del principi era ensenyar als alumnes a interpretar fins a les coses més petites i a aprendre a llegir entre línies. Si practiquem aquesta habilitat amb freqüència, aprendrem a percebre en la vida el que no es pot veure externament. Aquesta habilitat de percebre el que no es veu externament no és “màgia”, o “bruixeria”, o “revelació sobrenatural”. No. Si alguna cosa és màgica, transcendeix tot el que existeix; llavors, aquesta habilitat és de la persona i de la seva existència. Els nostres somnis de màgia, de coses especials que desitjaríem poder aconseguir, no els necessitem. Som “màgics” nosaltres mateixos: jo, tu, un miracle; cosa que mai hem notat realment, una cosa que és més que química o biologia, més que un tros de “naturalesa”.
Durant molt de temps vaig perdre l’esperança de salvar la humanitat, i amb això em refereixo a les persones que m’envolten, perquè vaig pensar que era una ximpleria. Però avui me n’he adonat que Déu no ha perdut l’esperança perquè a cada segon porta una altra vida al món. Si Ell no s’ha rendit, com hauria de rendir-me jo si sóc part de la seva esperança? Ell em va enviar a la meva vida, única com sóc, a pesar de tot.
Tot, ja siguin animals, persones o plantes, tot és ESPERANÇA perquè altrament no existiria ni oferiria a la nostra vida alguna cosa que ens enriqueixi; una vida plena de miracles. Certament hom es pregunta: “No obstant això, per què ens va crear i després ens va deixar sols?” I aquesta pregunta està justificada; me la faig dia i nit: “Per què ens vas deixar sols, per què em vas deixar sola?” Però mai vaig pensar que hi ha moltes coses a la vida que no podem explicar-nos. Llavors, per què necessitem una explicació per a això? Al cap i a la fi, no hi ha evidència que Déu existeixi i, no obstant això, creiem en Ell. Estimem a les persones, no només a la família o les persones que ens ajuden, i tenim una explicació per a això?
Per què estimes sense posar els teus ulls primer (és a dir, només estimar a aquells que són físicament bells)? o per què l’amor fa mal i cura al mateix temps? Exemple: l’amor entre una mare i el seu fill; sempre hi haurà una discussió en la qual es diuen coses que fereixen per enuig però, tot i així, encara s’estimen. No hi ha explicació per a tantes coses, però busquem una explicació en coses científicament probables, encara que no la necessiten. Per què a vegades simplement no veiem el que és obvi; per exemple, per què una persona plora encara que sembli feliç? o per què les llàgrimes tenen un gust salat? Hem investigat científicament coses molt complicades i molt allunyades del nostre dia a dia, però no podem investigar una cosa que ens passa sovint i ens afecta molt més, com el plor, o simplement no ho posem en qüestió. Sembla tan obvi que no necessita explicació. Perquè és una cosa que sents. També és un miracle, però no es reconeix com a miracle. Quan intentem descriure la ira o la tristesa només amb paraules ens trobem que sols podem comparar-ho amb coses que són doloroses externament. No podem trobar paraules precises per al que no es veu amb els ulls. Però ho sentim amb molta claredat, com ara la ira o la tristesa, i de vegades ens desgasta per complet. I, però, no ens molestem en fer una ullada més de prop, a examinar QUÈ ens està molestant més enllà. Però, on ens ensenyen això? Fins i tot a l’escola, on hauries d‘aprendre alguna cosa, deixen que això quedi completament en segon pla. Poques vegades se’ns ensenya a pensar en nosaltres mateixos i en tot el que ESTÀ EN NOSALTRES, perquè simplement no ho veus.
La vida pot fer mal. No importa com siguis de bo o que et comportis justament o vulguis comportar-t‘hi. Molts no entendran que aquest dolor crema i fa mal com un foc infinit dins teu. Però aquest dolor es pot esborrar i ho ha d‘esborrar la pròpia persona. Com més mirem cap al futur, més augmenten l’odi i l’ego perquè només ens veiem en la pel·lícula “La meva vida”. Llavors, per què no aprendre a veure el món com UNA VIDA i sentir empatia amb els altres, en el AQUÍ I ARA? JO I L’ALTRE som importants. I sense el jo no hi ha l’altre. L’única pregunta que em faig és, què faria Déu si visqués la meva vida? A quines persones marginaria i a quines persones prendria en els seus braços? Quina vida construiria, desenvoluparia o dibuixaria? Molta gent pot ajudar-me i jo també accepto la seva ajuda amb molt de gust. Però hi ha moltes preguntes que la gent no pot respondre. I què passa en aquest moment si el que em plantejo per prendre una decisió en depèn la meva vida? Mai hi haurà una explicació per a tot, però hi haurà moltes formes d‘apropar-se una mica més a la resposta, de sentir-se millor, més segur i amb més sentit.
Sufloon, 16 anys.