El passat dia de Nadal, Disney va estrenar Soul, una producció de Pixar a càrrec del gran Peter Docter (Inside Out, Up, Toy Story…). Una petita joia del cinema que us recomanem i on hi hem trobat moltes de les intuïcions cabdals que animen la investigació de MAP.
Tots hem vist pel·lícules de dibuixos animats en les que els personatges es golpegen i cauen una vegada i una altra sense conseqüències, com a molt els hi surt un bony més o menys voluminós i una corona d’estrelles que giren al voltant del cap. A Soul, en canvi, les caigudes tenen conseqüències, de fet, aquestes són tan rellevants que configuren el fil conductor de la narració. En primer lloc, a l’inici de la pel·lícula, hi ha la caiguda de Joe, el protagonista, a un clavegueram que li fa perdre la vida i iniciar el transit al més enllà. Posteriorment, a la dimensió del “més abans” veiem com les ànimes que obtenen la guspira per iniciar la vida s’han de llençar a través d’un forat i caure a la Terra. La tornada a la vida de Joe amb el seu company Vint-i-dos, al qui fa de mentor, també es produeix per una caiguda. Totes les caigudes a Soul tenen conseqüències determinants, suposen un canvi d’estat radical en el personatge que les pateix. Entre totes, però, la més significativa segons el meu criteri és la que es produeix quan Vint-i-dos encarnat en el cos de Joe està assegut a terra pensatiu i de sobte veu caure d’un arbre una fulla sàmara, que cau girant com l’hèlix d’un helicòpter. Aquesta fulla realment és una llavor, destinada a ser un arbre. La caiguda rellevant, però, no és la de la llavor, o millor dit, no tan sols és la de la llavor. En el moment que Vint-i-dos veu caure la llavor, ell també cau, però no físicament, ell cau en el compte del què és l’ensenyança principal de la pel·lícula.
Adonar-se de quelcom, és un caiguda, un topar-se amb una realitat que s’imposa, respecte a la que no hi ha discussió, ni càlcul, per això diem que caiem en el compte.
Vint-i-dos, una ànima que porta des dels inicis del temps buscant la guspira que l’impulsi a iniciar la vida i que malgrat haver rebut les ensenyances de grans mestres de la humanitat com Arquímedes, Copèrnic, Carl Jung o la Mare Teresa, no ha trobat cap raó, cap argument que el convenci de que la vida val la pena ser viscuda, però al veure caure la fulla que és un fruit, ho copsa, i ho entén sense paraules, no diu res però a l’espectador li queda absolutament clar que ha patit una transformació profunda. Vint-i-dos vol viure perquè ha viscut, perquè ha caigut accidentalment a la vida, com la fulla sàmara cau a la terra i dóna fruit transformant-se en un arbre. No hi ha raons, no hi ha paraules que expliquin la vida, que motivin a viure, de fet no se’ns demana permís, a la vida ens hi trobem llençats, com deia el filòsof Heidegger. Quan els dos personatges tornen a la dimensió del “més abans” Vint-i-dos ha aconseguit la guspira.
Segons la tradició bíblica Déu ho va fer tot amb la seva paraula, ho va fer tot amb les 22 lletres de l’alfabet jueu que formen totes les paraules que existeixen. El 22 es el secret de la creació. Cal però un acte de creació, un caure a l’existència més enllà de totes les paraules.
De la mateixa manera que no hi ha un argument o discurs que justifiqui la vida tampoc hi ha un objectiu que li doni sentit. D’això últim se n’adona Joe, quan al complir el seu somni de tocar a la banda de la Dorothea sent una gran buidor. La Dorothea li explica llavors el relat del peix que li demana a un altre peix on és l’oceà, i quan rep com a resposta que ja hi ha és, el primer peix diu: “No, això tan sols és aigua”. Joe cau en el compte que Vint-i-dos mentre ha estat encarnat en el seu cos ha viscut amb una plenitud que ell havia perdut i que la guspira no és un projecte, professió o somni que ha de ser complert, sinó que la joia de la vida es troba en la riquesa infinita del present.
Joe i Vint-i-dos finalment es fan de mentors l’un a l’altre. Allò crucial en la relació entre mestre i alumne és que l’ensenyança i l’aprenentatge són bidireccionals. Els mentors no han d’esmorteir la caiguda, sinó que han de procurar que succeeixi. Caure en el compte, aprendre, és una experiència personal que no es pot transferir.
Soul no és una pel·lícula sobre el cel, ni sobre el món espiritual. El més enllà queda ignot, no arriba a ser traspassat per cap personatge, és un portal blanc del que res en sabem. Soul és una pel·lícula sobre el més a prop, tant a prop que hi topem perquè ho tenim davant dels nassos. Que no ens passi com aquells personatges deformats i cecs que deambulen en els llimbs desconnectats de la vida, i si ens passa, que la nau del Benllunat ens capturi i ens faci caure.